Règim enfortit (tot i el ridícul internacional)

Una mica més de dos anys ja, després de la data fundacional del Primer d'Octubre. Han passat tantes coses. Reprenc la intenció d'anar escrivint sobre l'actualitat política. El carrer no s'ha d'abandonar mai, però també cal dedicar-hi temps a escriure d'allò que ens passa. En els temps a venir, convindrà molt continuar el combat sense treva contra el feixisme constitucional del 78 i posar en qüestió els seus poderosos recolzaments a Catalunya. Especialment, l'estratègia, dominant ara al nostre camp, consistent a fer passar una part majoritària de l'independentisme cap al neo-autonomisme, tot afirmant que s'està aconseguint l'efecte exactament contrari. La complexitat del temps que vivim és enorme. El canvi de perspectiva, descomunal. Res és com abans. Aquí i allà, l'energia desplegada pels de sempre, però, per tancar des de dalt el que la gent va obrir l'Octubre del 17 és enorme. Transició 2.0 en marxa. El règim borbònic, amb la investidura avui de Pedro Sánchez (sense principis, el més llest de la classe, amb diferència), guanya grans dosis d'estabilitat. No caldran massa mesures cosmètiques (sempre, clar, sense entrar-hi a fons), per presentar el nou Govern espanyol com un niu de progressisme. L'ancorament de tota l'oposició a l'extrema dreta li posarà en safata. I a sobre, sense cap contestació al flanc esquerra de la cambra, on només hi han quedat els dos isolats diputats de la CUP. La presa de pèl serà prou evident ben aviat, però no podrà tenir cap conseqüència; més encara quan s'obrin altres espais comuns d'entesa a preservar. Faci què faci, ningú el podrà traure: tindrem legislatura, tensa, amb problemes, naturalment (el primer: com fer passar el pressupost pels controls de Brussel·les?), però de quatre anys, atès que és completament impossible tirar endavant cap moció de censura. Tot sembla indicar que aquí votarem ben aviat: cal completar el segon capítol de la nova temporada, és a dir, un acord auto-anomenat progressista, complementari, a Catalunya.