Del Majestic al Fantàstic

Tot i que a les xarxes els hooligans criticaven de neo-convergent qualsevol qui aixequés la veu, en realitat els tuitaires convergents pota negra no van trigar a lloar el pacte PSOE-ERC, comparant-lo amb el vell pacte Aznar-Pujol dels noranta, el del Majestic, amb la cessió del Trànsit als mossos i la liquidació del servei militar com a trumfos principals. De fet, però, la comparació només val com a pacte de suport formal al "Gobierno" espanyol. En la resta se sembla com un ou a una castanya. Es fa molt difícil valorar què ha aconseguit exactament Esquerra en el marc de la negociació. Diríem que, únicament, que la part espanyola accepti una negociació de tu a tu. En realitat, això també seria qüestionable: quaranta-vuit hores després de la investidura, la ministra Carmen Calvo ja feia referència al fet que l'executiu espanyol també té un marc bilateral de relació, en forma de comissió mixta, amb totes les altres autonomies. L'altre assoliment del pacte en realitat no és tal: dir que se sotmetran a consulta els acords de la taula és no dir res. La part espanyola té prou amb no arribar a cap acord (per al qual tampoc no s'estableix cap temporalitat) per aconseguir que no s'hagi de sotmetre res a les urnes. En realitat, sembla poc explicable el mecanisme de negociació emprat, consistent a concedir el premi anhelat abans de cobrar-ne absolutament res. Al dia següent, Pere Aragonès afirmava que el "Gobierno" estaria obligar a "valorar" l'autodeterminació i Joan Josep Nuet, que "n'hauran de parlar". Espectacular. Així, doncs, proposo que aquest pacte històric sigui batejat com el Fantàstic. En el doble sentit: el de Fanta i el de fantasia.