Desescalami Democràtic

És l'hora dels despatxos. El carrer cal anar-ho esllanguint fins que deixi de molestar. Al respecte, l'ascens i la desaparició del Tsunami Democràtic ha estat del tot espectacular. Digueu-me mal pensat, però tot sembla indicar que alguns dels grans agents partidaris i assocatius de l'independentisme estaven preocupats pel baix nivell de mobilització que podia seguir a la sentència contra l'exercici de l'autodeterminació. De fet, al mig de l'estiu, de tant aplacats com estàvem, semblava que aquell dia no passaria absolutament res. Però el cert és que les "dead line" tenen molta força en el engranatge de la mobilització popular (i ara, ja no en tenim cap). La sobtada aparició del Tsunami Democràtic va ser l'eina escollida per aquells grans agents partidaris i associatius del país per recuperar, donar forma i alhora controlar l'embranzida al carrer. La brillant acció de l'Aeroport va ser tot un èxit, però no va existir cap intent de perpetuar l'ocupació en el temps i l'espai de manera organitzada. Era una fogonada. A la Jonquera i el Camp Nou es mantenia la flama, a la baixa, a l'espera d'esdeveniments. Ara, l'acord amb els maltractadors per fer president Pedrogan ha coincidit amb la total desaparició d'escena del Tsunami Democràtic, amb els seus 409.000 seguidors a telegram. C'est fini. En contra del que aconsellen els germans Engler, ara toca desescalar. Refredar, que tothom torni a casa. Els despatxos no volen soroll. Comença la Transició Dos Punt Zero.