Evitar la confrontació fins a auto-maltractar-nos

Des de la famosa sessió del 30 de gener de 2018, en la qual l'independentisme institucional havia de triar entre mantenir la confrontació amb el feixisme constitucional del 78 o tornar definitivament a l'obediència, les accions dels partits han estat un continu abaixar el cap. De fet, han anat molt més enllà del que ningú no podia preveure pel que fa a auto-humiliació. L'excusa de mantenir la Gestoria ha portat no només a obeir els maltractadors, sinó fins i tot a posar-hi un zel esfereïdor. Ho hem pogut constatar en el cas del Cos de Mossos d'Esquadra, llançat a la repressió amb una intensitat i dedicació completament inversemblant: la violència extrema de les forces policials catalanes no ha tingut absolutament res a envejar als de l'"aporellos". Fins i tot ho veiem en el mateix Govern, personat davant la "justícia" espanyola contra la dissidència al carrer. L'eficàcia del maltractament al qual ens ha sotmès l'ocupant des de l'Octubre del 17 és tan bèstia que ha aconseguit que ja ens maltractem nosaltres mateixos. Els darrers exemples punyents han tingut com a executor la nostra conselleria de Justícia: de primer, classificant el segon grau penitenciari els nostres presos, amb un argumentari sobre reinserció que fa autèntica basarda; en segon lloc, negant-se a tramitar un permís extraordinari per a acudir a la sessió parlamentària d'Estrasburg. Tant d'una cosa com de l'altra existien precedents als quals afegir-se. Però el cert és que no només estem completament allunyats de la desobediència sinó que hem entrat de ple en la via de l'auto-repressió. Comença el moment en el qual el Suprem no ha ni d'intervenir directament per vulnerar els nostres drets fonamentals: ens ho fem sols per a què no intervingui.