Ocupants cara al sol, una història (real) en sis capítols

Espanya és un estat, com tots, amb eines múltiples de poder que no dubta a utilitzar per esclafar els seus adversaris. És també, alhora, profundament rònec. Catalunya és un país feble i petit, que viu amb l’enemic a casa. Segons una enquesta dels darrers dies, un de cada quatre catalans està en contra de la recent concessió dels indults als presos polítics. És amb aquesta gentussa, feixisme amoral, que ens toca conviure: aquest estiu ho he fet de forma inesperada.

Els protagonistes d’aquesta narració són instruments de l’Estat en el nostre sotmetiment, dues de les persones amb més poder a Catalunya. Aviat les descobrireu i veureu com “la playa también es suya”.

Abans de començar aquesta història colonial d’estiu us he de fer, però, alguns advertiments: hi llegireu alguns noms que us sonaran estranys i també que us descric escenes els materials gràfics i audiovisuals de les quals no us puc mostrar: és el resultat de viure en un país ocupat. 

Som-hi doncs.

Encara que costi de creure, tot això que us explicaré al llarg de sis capítols/fils és el resultat merament casual d’haver llogat dos tendals i quatre gandules a la platja de Maco-garu, com fem darrerament, durant una setmana, a principi d’estiu.

Dia 1: Okupació

El matí transcorre sense novetat. Sol (no gaire) i mar tranquil. A la tarda, els meus adolescents no volen baixar a la platja (ja fem prou amb arrossegar-los al matí), així que les dues gandules de la nostra dreta, les més exposades al sol de tarda, queden buides. L’acció comença quan, poc després de l’hora H (aleshores encara no sabem que és l’hora H), un home jove i rapat arriba tot decidit en diagonal cap a la nostra posició i sense dir ni piu, s’asseu en una d’elles. Aixequem perplexos per un moment la vista del llibre i continuem la lectura. Quin morro, tu. Al poc, dos joves més s’hi afegeixen i comencen una animada i poc discreta conversa, vestits de carrer i asseguts a la gandula amb les cames en creu, mirant al mar. No són d’aquí però parlen de Barcelona. Bàsicament, una conversa insubstancial sobre vídeo jocs. L’okupació de les nostres gandules s’ha completat. Pensàvem marxar poc després de la hora H, així que no sabem si enfrontar-nos o no a aquella tropa. Al final, emprenyats pel seu volum de veu creixent, els diem que si saben que allò ho hem llogat nosaltres i que anem a comentar la seva presència amb l’encarregat dels tendals i les gandules. Ni s’immuten. “Sí, sí, ya podéis ir, ya”. Molt sobrats. I anem. I venen a demanar-los explicacions. I mentre ens preparem per marxar definitivament, de reüll, veiem com fan el gest d’ensenyar una placa. Són secretes acalorats que es dediquen a fer coses que criden l’atenció. “Que les dejen actuar”. Competència professional màxima. Dues neurones com a màxim. O no. Però, què hi deuen fer, a la platja de Maco-garu? Mantindrem la incògnita unes hores. Demà ho esbrinarem.