Dia 6: La cara al vent

Avui, l’últim dia d’estada a Maco-garu, fa vent i el mar és picat. Porc Llardós i Gran d’Espanya substitueixen l’estona de platja del vespre a la hora H per un passeig matinal de punta a punta de la llarga platja, d’aquells en els quals cal sostenir el barret amb la mà perquè no voli. El tornen a fer sense cap mena de protecció. Avui la tropa està de cap de setmana? Han aparegut a primera hora (hi ha foto) i travessat de punta a punta la sorra fins al port esportiu. Tot i el vent, el solet que l’apaivaga convida a una dormida de mig matí. Ara, Gran d’Espanya i Porc Llardós són en la seva posició habitual: ella cara al sol (la posició natural per formar, com ella sap fer, nous servidors de l’Estat), ell en escorç, de manera que, des de la meva gandula, de fons de la novel·la de Francesc Serés que vaig llegint subjectada en alt, el tinc just a les dotze. Avui la tropa s’ha col·locat a l’esquerra, a uns quinze metres, estirada vestida a la gandula que el pobre encarregat els hagut de tornar a preparar, naturalment, de franc, que Catalunya sempre convida. Aixeco els ulls i, de sobte, entre Porc Llardós i un servidor s’interposa una figura robusta, cabell ros, pell blanca i banyador blau amb estrelles grogues. Avança decidit cap a ell i només tinc el temps just per incorporar-me i mirar què fa la tropa. Tots estem glaçats. El nostre nou protagonista té fàcil arribar a l’alçada de Porc Llardós, que contempla assegut i abstret l’horitzó: quan és a l’alçada del seu cap, contemplo com es baixa la part de davant del banyador, sense ensenyar el cul, i descarrega sobre P. Llar. una micció copiosa que el banya completament. La boca oberta d’horror de G. Esp. la fa impactada. Al meu costat, la tropa, eficient com era d’esperar, no ha tingut temps de moure’s. Al més espavilat, els pantalons se li han quedat enganxats a la gandula. Esperaven un escarni popular i s’han trobat un tribunal. Sí, tu, un gegant europeu acaba de pixar-se a sobre el nostre protagonista. I tot sembla indicar que no serà la darrera vegada. I aleshores em desperto i veig que P. Llar. continua a les dotze encara ben sec. Tant de bo la propera vegada que el torni a veure sigui per la tele, davant del Tribunal Penal Internacional. Com els feixistes, delinqüents i abusadors del seu estil.