Dia 5: “Nos sentamos y evaluamos”

La setmana de vacances de Porc Llardós i Gran d’Espanya continua avançant. El temps és xap-xap, però els permet acudir puntualment a la hora H. A casa ja n’hem fet un ritual. “Nos sentamos y evaluamos” diu la responsable de la tropa, la noia de la trena llarga, en un to perfectament audible, just en arribar, tan discretament com sempre. Qualsevol que volgués deixar-li un record per sempre ho hauria pogut fer sense cap problema, tot i que tu i jo li paguem nos sé quants torns de protecció de quatre servidors d’Espanya. Que les seves vacances ens costen una autèntica pasta, vaja. Pel que he pogut observar sense moure’m de la meva gandula, la passen probablement en un apartament d’alt standing en (gairebé) primeríssima línia de mar. De la família? Em sembla que sí. La presència de P. Llar i G. Esp. no passa desapercebuda. No és el primer any. Quan es tracta dels pesats, aposto que són admiradors combinats d’ells i del règim anterior, la il·lustre parella continua asseguda en les seves cadires de platja esperant que escampi el més aviat possible. Amb els veïns, en canvi, el tracte és diferent: s’aixequen per creuar les converses. Aquí també us posaria unes fotos molt interessants, però millor ho deixem. Avui es repeteix una imatge habitual una estona després de l’hora H i el bany ritual de cada tarda. G. Esp. s’aixeca corrent de la seva cadira baixa per anar a buscar al final de la passarel·la de fusta una parella d’edat avançada. De la meva gandula estant diria que són familiars seus. La senyora, una senyora. El senyor, molt atropellat, camina amb força dificultat, recolzat en un bastó. G. Esp. els acompanya amorosament fins a la posició de P. Llar. que no ha mogut ni una cella. Porc Llardós i Gran d’Espanya gaudeixen amatents dels seus, a diferència dels membres del Govern català que els han perdut mentre eren a l’exili. Un exili al qual els han condemnat per una combinació letal d’immens amor a Espanya i nul·la empatia amb l’adversari. Davant d’aquells familiars febles, segur que no hi pensen. Jo, en veure’ls, sí.